Entrevista publicada a "El Temps"

El Temps
Xavier Aliaga
20 DE FEBRER DE 2017

«Hi ha novel·les que poden ser versemblants, però aquesta havia de ser veritat»


Una commovedora història de tragèdies creuades, ‘El setè àngel’ (Edicions Proa), de David Cirici, fou la novel·la guanyadora del premi Sant Jordi 2016 que organitza Òmnium. I fa pocs dies apareixia a les prestatgeries. El tràngol de la desaparició d’un nen català a la mar Egea és fusionat per l’autor amb un altre drama, els dels refugiats que arriben en pasteres a les costes de Grècia. Una trama àgil, amb moments de gran intensitat emocional.

FOTO: Jordi Play

En la gènesi de la novel·la què hi havia abans, el drama familiar o el dels refugiats? O ja sabia que anirien de la mà?

—Aquesta idea la vaig tenir fa molts anys: una persona que ha triomfat i ho dóna tot per la feina, que té una família fantàstica i ha creat aquesta il·lusió de vida feliç, s’adona de cop que tot això és molt relatiu i passa a l’altra banda, va a l’infern, per dir-ho d’alguna manera. Ho vaig pensar amb relació a un amic meu que queia al mar i el recuperaven els immigrants d’una pastera, en l’època en què eren els magribins els que venien. Fa vint anys d’això o més. I quan va tornar el fenomen a la Mediterrània jo havia canviat com a escriptor i li feia voltes a una novel·la sobre l’esfondrament personal. I se’m van sumar les dues coses. De cop, una cosa és metàfora de l’altra. Una manera contundent d’explicar el naufragi personal, el sentiment de culpa, la descoberta de quines coses són importants i superficials a la vida, perquè l’èxit no ho és tot. I, paral·lelament, el naufragi d’Europa, d’un continent amb governs de dreta que tenen por de l’extrema dreta, que pensen que si deixen entrar els refugiats alimentaran els seus vots, la qual cosa és una paradoxa. L’Angela Merkel és de dretes però n’ha acollit un milió. A més a més, no és un problema de dret d’admissió, sinó de dret d’humanitat.

—Arribar al tema de les pasteres a través d’un drama del món occidental, d’un home que perd el fill a les vacances, té algun sentit metafòric o era simplement una estratègia narrativa?

—Això se’m va ocórrer estant a Grècia, a les illes de Patmos i d’Ikaria, quan veies com arribaven dos tipus de tripulants: els que ho feien en iots i, a la vegada, hi havia dies que arribaven a les platges mil persones... Veient això, la història la tenia feta, d’alguna manera, fusionant allò amb la idea que havia tingut feia uns anys.

—Les primeres cinquanta o seixanta pàgines generen molta angoixa, són absorbents, però no degué ser fàcil mantenir l’interès fins al final.

—No, però en el fons és una novel·la més senzilla que altres que he escrit. Precisament, com que no hi ha una gran història, tot el secret era pouar en els sentiments. És una novel·la més escrita cap avall que en línia recta, fent més una mina que una carretera, per dir-ho amb un símil. Entenent per carretera l’argument o els canvis de rumb d’una història i per mina l’aprofundiment en els sentiments, en la vivència. Això requereix un esforç, però una vegada t’hi fiques, m’agradava molt analitzar com reacciona el pare protagonista, com va canviant. Igualment el nen. Un personatge difícil d’escriure perquè té una visió limitada. A un lector adult li costaria una mica reconstruir què passa pel seu cap, els seus dubtes, les seves perplexitats, perquè tot és una mica boirós. És una novel·la que vaig escriure més ràpid que unes altres. Al mateix temps, és més dolorosa d’escriure, perquè és molt sentimental. Aquestes primeres cinquanta pàgines que dius que fan patir, també fan patir a l’escriptor.

—Una altra cosa que fa patir és la reacció de la mare. Ernest, el protagonista, és una persona d’èxit però està separat, la mare del nen que es perd és l’ex-esposa. La relació amb el pare i el tema de la culpabilitat són molt potents.

—A través de la culpa, la novel·la vol convidar els lectors perquè reflexionem com ens relacionem amb els fills, quin tipus de protecció els donem, quin tipus de llibertat i de límits. No m’afegiré a l’opinió de la seva ex en el sentit que ell és el culpable, però té una part de la culpa. Ell és una persona tan irresponsable com divertida, tan immadura com creativa... Bé: la dona no, és més rigorosa, etcètera. Això es dóna en moltes parelles. No dic que les dones siguin d’una manera i els homes d’una altra, sinó que hi ha una diferència en l’actitud sobre el nivell de responsabilitat que assumeix cadascú. També hi ha un tema generacional. La meva generació va passar per una etapa
−alguns pares, no tots− d’una certa irresponsabilitat a l’hora de posar límits. En algunes coses ho vam fer molt bé, per exemple amb el no sexisme. En la qüestió de no posar límits, o no posar-ne tants, no es va fer tan bé. Això es veu en la novel·la, en la relació de l’Ernest amb la seva ex-dona. Però també en com es relaciona amb el nen de la Sophie, la seva parella actual. La relació ha canviat... La novel·la vol entrar en això...

—En les noves estructures familiars.

—Sí, en com funcionen, i en algunes de les causes més habituals de moltes separacions, que són diferències amb relació als fills.

—Sí, però també s’insinua que una de les causes de la separació és la carrera professional de l’Ernest...

—Sí.

—... ell és un publicista d’èxit absorbit pel treball, fins al punt de condicionar la vida familiar.

—Bé, és una persona egoista, que li agrada viatjar, i s’entén que no està massa ocupat de la família. Això ens pot passar una mica a tots, l’Europa triomfadora és una mica així.


FOTO: Jordi Play

—Un tercer fil narratiu és el periodístic. En la novel·la això s’exemplifica amb el personatge d’una jove periodista portuguesa.

—Volia que en la novel·la la qüestió de la guerra i dels refugiats hi fos ben plantejada. Però quan comences a fondre la informació i la documentació amb la història, acostuma a passar que les novel·les es converteixen en una mena d’exhibició de coneixements i xifres, i és pesat. Els lectors ho tenen molt més clar: volen la història, les emocions, els sentiments, no volen que una novel·la estigui farcida de dades. Però sí que volia que el fons fos molt sòlid. Llavors utilitzo l’estratègia d’una narradora que fa cròniques, una periodista jove, que comença. Com que no sóc periodista i no podia imitar l’estil d’un cronista de The New York Times faig una joveneta portuguesa i a través d’ella dono informacions que han sortit a la premsa.

—En els agraïments esmenta la periodista siriana Samar Yazbeck, autora de La frontera, per donar a conèixer el drama dels refugiats. I també La nueva lucha de clases, de Slavoj Zizek.

—La frontera és un llibre important, encara que va sobre la guerra, però dóna les claus, juntament amb el volum de Zizek, de per què el tema de les migracions de països com l’Afganistan o Síria són en bona part culpa nostra. És un tema que no explico a la novel·la ni em toca explicar-lo en l’entrevista, però aquests llibres ens posen en la pista. La complaença amb la qual ens relacionem amb Aràbia Saudita o Qatar, països productors de petroli que estan ajudant a armar els exèrcits que lluiten contra els rebels. És un escàndol.

—A més de les illes gregues, va visitar per documentar-se la frontera entre Grècia i Macedònia. Quina va ser l’experiència?

—Vaig estar vint dies després que tanquessin la frontera d’Idomeni, entre Macedònia i Grècia. Els macedonis encara deixaven passar poc abans de Setmana Santa i Hongria havia tancat fronteres, però alguns refugiats pretenien continuar amunt a través de Sèrbia. La Setmana Santa del 2016 estava escrivint la novel·la i em va semblar que no podia continuar sense veure les coses sobre el terreny. Hi ha novel·les que poden ser versemblants, però aquesta havia de ser veritat. Bona part del que deia havia de tocar de peus a terra. I anar-ho a tocar, parlar amb la gent, ajudar en el que pogués. Com va anar l’experiència? No parlo ja que et deixi colpit o no, això ja ens ho podem imaginar. El que impressiona molt és la consciència d’estar en lloc històric. Era molt èpic, no tant per la part de la desgràcia, que també, com per la part de l’ajuda. Hi havia unes 14.000 persones en tendes de campanya i, per exemple, havien vingut unes noies irlandeses amb la seva furgoneta per fer creps per a la gent. Uns altres venien de Corea per repartir menjar vegà, o per portar sabatilles, hi havia uns bombers de Sevilla, músics de Barcelona... Hi havia gent de tot el món ajudant, allò era una festa de cooperació.

—La novel·la reflecteix això per la banda dels cooperants.

—Sí. I també hi havia molta premsa, alguns dies que vaig estar allà passava dels tres-cents periodistes... La policia tenia una presència molt petita. Els grecs es portaven molt bé, i sobretot el poble d’Idomeni, amb els pagesos oferint preus especials per la fruita i la verdura... Els grecs s’han bolcat en aquesta crisi. Fou impressionant, sí.

—Hi ha un esforç en El setè àngel per evitar el maniqueisme. Hi ha mostres de solidaritat però també personatges entre els refugiats que, duts per l’esperit de supervivència, tenen comportaments dubtosos.

—És que la realitat és així. Els refugiats són com tothom és. I, en segon lloc, en les situacions difícils és més fàcil que es produeixin aquest tipus d’abusos i irregularitats. Com que no vull fer una novel·la en què hi hagi clarament bons i dolents, seria absurd, ridícul, doncs reflecteixo comportaments negatius. No surt en la novel·la, però em va colpir veure una família negociant amb una noia grega per passar-los la frontera al marge de tothom, disposats a pagar mil euros per llogar una casa... Hi havia grecs que ajudaven, però també que feien negoci. I refugiats amb diners que s’aparten del camí de tots. Hi ha classes socials, també a Idomeni. Bons i dolents. I després, les baralles: hi ha kurds, sirians i afganesos, gent que fa la mateixa guerra i uns altres que fan una guerra totalment diferent. Depèn de quin bàndol siguis. A Síria hi ha quatres exèrcits en lluita, la qual cosa indica com és de complicada aquella guerra. I al campament es veien les banderes d’uns i d’altres.

—Fins i tot hi ha espai per parlar de l’acaçament sexual a través del personatge de la periodista portuguesa.

—Això em semblava fonamental. Tots els personatges estan tocats per alguna cosa. I aquesta història que explico, la del setè àngel de l’apocalipsi que avisa de la fi del món, li serveix a tothom per canviar alguna cosa, per millorar alguna cosa, una càrrega que no ens podem treure de sobre, la superficialitat, la ximpleria. I pel que fa a la periodista, una jove acomplexada, covarda, perquè el seu cap l’acaça sexualment, la història li serveix per fer-se forta i superar aquella situació.

—Hi ha moltes coses, però fa la sensació que El setè àngel és, tot plegat, la història del dolor d’un pare davant la pèrdua del fill.

—Si l’hagués de resumir, seria així. El cor de la novel·la és aquest, el dolor de la pèrdua. De les pèrdues de tota mena.



Crítica de Joan Josep Isern a Vilaweb

La Totxana de l'Isern sobre El setè àngel. Gràcies, J.J. Només dir-te que de rossets se'n fan gairebé a tot arreu!

Foto: hopital de Kabul.

Una abraçada!






Totxanes, totxos i maons - El Bloc de Joan Josep Isern

Un nen es perd
(Publicat a Vilaweb l’1 de febrer de 2017)
El llibre comença amb una escena d’anunci de colònia. Un veler navega per les illes gregues amb quatre tripulants a bord: l’Ernest, creatiu publicitari d’èxit, la seva parella Sophie, en Max, el fill d’ella, de tres anys, i en Marc, el fill de l’Ernest, de set anys. El creuer es desenvolupa sense incidències fins que, de sobte, canvia el temps, la mar es pica, el vaixell xoca contra un obstacle submergit i, de resultes de l’impacte, en Marc cau a l’aigua i desapareix.
L’Ernest, desesperat, busca el seu fill per la zona de l’incident i, hores més tard, ja en terra, recorre tots els serveis grecs de salvament perquè activin el rescat del petit nàufrag.
El lector, però, el patiment del pare per aquesta incertesa no el té perquè sap que el nen ha estat recollit en condicions molt precàries per una llanxa pneumàtica carregada de fugitius de Síria i que en aquell moment el seu destí s’uneix al d’aquelles persones que l’única cosa que volen es desembarcar com sigui en alguna de les illes de la zona, lluny del terror que deixen rere seu.

Un doble enjòlit
Aquest és, doncs, el plantejament dels capítols que obren “El setè àngel”, la novel·la amb què David Cirici (Barcelona, 1954) ha guanyat el premi Sant Jordi d’enguany. A partir d’aquest inici, l’argument va trenant un doble motiu per a l’enjòlit del lector: se salvarà el nen? I es retrobarà amb la seva família?
En més d’una ocasió he fet conyeta de la tirada que tenen els editors per les obres “d’acció trepidant” i per esbombar-ho, a més a més, en contracobertes i papers promocionals. Potser sóc jo que m’empatollo, però crec que amb “El setè àngel” no tenim exactament ‘acció trepidant’, però sí alguna cosa similar que podríem definir com una variant d’aquest atribut. Una variant que, contràriament a la primera, juraria que als responsables editorials els eriçarà els pèls del clatell: vull dir que, com diria ma mare, aquest és un llibre ‘que fa patir’.
Ara mateix no recordo si era Hitchcock qui deia que no hi ha res que dinamiti tant el clímax d’una escena com posar-hi entremig un infant perquè, passi el que passi damunt l’escenari o a la pantalla, l’atenció de l’espectador quedarà captivada principalment pel que faci la criatura. Doncs més o menys aquesta sensació de patiment i atenció focalitzada és la que el lector percep al llarg d’una línia d’acció que combina, per una banda, l’angoixa i el sentiment de culpa del pare i, per una altra, la incertesa sobre el futur del Marc. Un futur lligat estretament al dels refugiats que el varen salvar de morir ofegat.
Arribat aquí, suposo que el lector sagaç ja deu haver entès que la pitjor cosa que es pot fer al llibre de David Cirici   -–i que de cap manera no penso fer jo-–   és escampar detalls sobre com va evolucionant la història que se’ns narra. I molt menys sobre el desenllaç, amb tirabuixó final inclòs. Aixafar la guitarra (ara en diuen ‘fer espòilers’) sempre és una mala jugada, però amb aquesta novel·la fóra ben bé un crim, perquè destruiria tota la tensió que sosté el relat.

Una novel·la hàbil
Amb aquest llibre, l’autor demostra una cosa que, d’altra banda, ja li sabíem: que és un bon contador d’històries. “El setè àngel” és, doncs, una novel·la hàbil perquè enganxa de seguida l’atenció del lector pel drama que, cadascun a la seva manera, toca de viure als protagonistes: el sentiment de culpa de l’Ernest, la implacable ràbia amb què el fustiga la Sara, la mare d’en Marcarribada a l’illa després de ser avisada dels fets, la incòmoda posició de Sophie i el seu petit Max
Com a elements complementaris del retaule, tenim l’actitud aclaparada de la policia grega, el capteniment comprensiu i acollidor dels habitants de les illes, la feina heroica dels voluntaris de les ONG que acullen els fugitius que arriben a la costa, les petites mesquineses de les quals no s’escapen ni els més desafavorits i, finalment, les tribulacions d’una jove i poc experimentada corresponsal portuguesa que fuig d’un redactor en cap amb vocació de depredador sexual i que, al meu parer, és l’element més fluix de tot el conjunt bastit per David Cirici.
Posat a esmentar algun punt flac no puc tampoc deixar-me al tinter el que a mi em sembla que és un problema de versemblança. M’explico: en Marc és un nen que, pel que llegim al text, té els cabells rossos… fins que els polls l’envaeixen i l’han de pelar al zero. Doncs bé, al llarg de la lectura m’he preguntat unes quantes vegades per què, tot i el maremàgnum regnant, a ningú no li crida l’atenció i mira d’esbrinar què fa un vailet d’aquestes característiques en un campament de refugiats afganesos i sirians. ¿O potser sóc jo que m’erro i, sí, és normal de trobar refugiats d’aquells països amb els cabells rossos?

De pel·lícula
Quan fa dos anys es va fer públic el veredicte del premi Sant Jordi   -–“La vida sense la Sara Amat” de Pep Puig–-,  recordo que Isona Passola, membre del jurat, va fer-ne grans elogis fins a l’extrem de dir que li semblava que allí hi havia una pel·lícula. Conec la novel·la de Pep Puig, conec la Isona i conec també les trampes que de vegades ens paren les emocions i, en conseqüència, em reservo l’opinió sobre aquella valoració.
No puc dir això mateix, però, d’“El setè àngel”, perquè la trama que desenvolupa, la seva trista actualitat i els escenaris per on transcorre podrien funcionar molt bé a través d’una càmera. No em sembla gens aliè a això el fet que David Cirici, com l’Ernest de la novel·la, s’hagi guanyat la vida durant molts anys fent de creatiu publicitari i, doncs, amollant els seus missatges propagandístics amb un discurs de síntesi visual convincent i eficaç. Aquí parteix d’una bona matèria primera i, per tant, crec que podria ser un èxit.

Entrevista a xip/TV

Oh! Com em fan patir els titulars! Però vaja, cliqueu per veure l'entrevista que em va fer la Mònica Hernández. Gràcies, Mònica!




I aquí la segona part!

Entrevista a El Punt Avui

“Vull que el lector pateixi”

 - BARCELONA



Gairebé és una pel·lícula. El setè àngel narra el malson d'un publicitari d'èxit que perd el seu fill en un accident mentre estan navegant per les illes gregues. El nen cau a l'aigua en topar amb les restes d'un naufragi. Per sort, és rescatat per una embarcació d'immigrants. En l'odissea que viuran pare i fill per retrobar-se –si és que es retroben– ambdós coneixeran de prop la realitat dels refugiats de la guerra a Síria.
David Cirici (Barcelona, 1954) és escriptor i professor de secundària i també ha treballat de guionista i publicitari. Amb La vida dels altres va ser finalista del premi Ramon Llull 2000. El 2011 va guanyar el premi Prudenci Bertrana amb I el món gira; i també ha merescut els premis Edebé de literatura infantil per Molsa (2012), el premi Ramon Muntaner de literatura juvenil per Zona prohibida (2013) i El Vaixell de Vapor per El vol de l'oreneta (2015), entre d'altres.

En qüestió de segons, la vida de l'Ernest es capgira. El seu confort d'estiuejant al mar Egeu es desmunta quan el seu fill cau del veler. A què s'enfronta?
El nostre món s'ha inventat unes seguretats a cop d'externalitzar els problemes. Ens pensem que tenim una societat democràtica i segura, però és a costa del fet que hi hagi gent que no en tingui: hem desplaçat la guerra de classes. Síria és un problema nostre. En la novel·la, per accident, el problema acaba sent de la família posant de manifest que aquesta seguretat és molt fràgil.
Com és l'Ernest?
És una mica com jo, que he estat publicitari molts anys. La publicitat és el paradigma de la feina hedonista i creativa, tot i que és dura i molt obsessiva perquè no té horaris. El personatge de l'Ernest representa aquesta sensació que tots tenim que el món està ben organitzat i segellat i ens podem evadir dels problemes, del que veiem a la tele, però també pots tenir un accident de moto de cop, una malaltia de cop... És una immersió en el dolor, en la pèrdua. Des d'aquest punt de vista la novel·la és una mica trista.
El motor és la intriga del que passarà amb el nen de set anys. Apunta que tot és possible perquè existeix el tràfic de nens i també d'òrgans. Es va autocensurar per no ser massa dur?
Vull que el lector pateixi perquè crec que, en una novel·la, sempre ens deixarà una cosa bona.
He volgut que les coses quedessin només apuntades perquè, si no, queia en una peripècia en el món de la immigració. La vivència real dels immigrants segurament és molt més dura. A la novel·la passen nou dies, però la gent que és a l'illa de Samos fa mesos que hi és, i hi ha arribat després d'un recorregut llarg i dur. Aquí no en som prou conscients. Als catalans ens obsessiona la independència i crec que Catalunya hauria de ser pionera en l'acollida dels refugiats. A la zona hi ha un protagonisme d'ONG catalanes bastant important.
Vostè va viatjar-hi. Com va ser l'experiència?
L'any passat vaig visitar el campament d'Idomeni, que em va impressionar, i també conec bé Samos i el mar Egeu. Vaig tenir la necessitat d'anar-hi per tenir una impressió personal única. Allí descobreixes que hi ha un turisme d'ONG, gent que intenta ajudar pel seu compte, són cooperants individuals, i això és el que vam fer. Vam poder parlar amb la gent i vaig escriure un article; això ja és ajut perquè necessiten que el conflicte es conegui. Ara tot ha canviat perquè els tenen confinats en campaments i qui sap si els tornaran a Turquia. És esgarrifosament injust. Els meus pares van haver d'exiliar-se després de la guerra civil en unes condicions no gaire diferents.
Un dels personatges més colpidors és l'Ahmad, el siri que s'ocupa del nen. No acaba gaire bé, però...
Aquesta és una guerra especialment violenta, de revenges, al principi, sobretot. El conflicte va començar com una guerra poc organitzada, i s'alimenta d'armes que venen d'Aràbia, i d'aquí l'islamisme radical que triomfa. Són tres exèrcits, quasi quatre, perquè els kurds van per la seva banda.
Parles de famílies que moren senceres.
Tot el que explico a la novel·la és real i ha sortit als diaris d'una manera o una altra. Però insisteixo que això és el fons de la novel·la, que volia que estigués impregnada de pèrdua. El personatge de la periodista portuguesa, per exemple, pateix assetjament sexual a la feina i això és el seu drama, tots els personatges trontollen, la noieta que col·labora amb l'ONG també... tots estan tocats per la pèrdua, se senten disminuïts, i pateixen l'abús dels altres.
Com es transforma el protagonista al llarg dels nou dies?
D'alguna manera és una novel·la que comença quan acaba perquè el protagonista ha après alguna cosa important: a organitzar-se millor, a tenir altres prioritats, el més important no és el veler, ni els diners, ni la publicitat, sinó el nen.
De vegades costa valorar les coses que tenim fins que correm el risc de perdre-les; és això?
Sí, en la nostra societat l'egoisme s'ha convertit en una manera de ser gairebé ben vista, com a resultat d'una espècie de liberalisme interior ferotge. L'Ernest és un triomfador però a la vegada és molt fràgil perquè de seguida té sentiment de culpa. He volgut fer un retrat dels darrers d'anys, ens creiem que anem bé, que ho tenim tot, el pis, el veler, la feina. Podem tancar la tele i ens oblidem de la resta, però de vegades la realitat ens ve a picar a la porta.

El setè àngel a TV3

El Premi Sant Jordi, "El setè àngel", de David Cirici, arriba a les llibreries

El setè àngel al TN de TV3. 8 de febrer de 2017




Un bon vídeo. Gràcies, Ignasi Gaya, i gràcies a tot l'equip de TV3!

Entrevista a Vilaweb

Per: Sebastià Bennasar

David Cirici: ‘No he escrit una novel·la sobre els refugiats, sinó sobre el dolor’

El guanyador del premi Sant Jordi explica els elements i el procés de creació de 'El setè àngel'




En el decurs de la nit de Santa Llúcia en què es va fer públic el nom del guanyador del premi Sant Jordi, entre molts més guardons, una remor es va escampar per la sala: el guanyador s’havia atrevit a novel·lar els camps de refugiats sirians. No és ben bé així: David Cirici parla en El setè àngel (Proa) la possibilitat que un menor caigui a la mar, sigui rescatat per una embarcació plena d’immigrants il·legals i emprengui un periple per poder retrobar-se amb els seus progenitors. Sigui com sigui, la polèmica i el llibre ja són al carrer. En parlem amb l’autor.
Cada novel·la que feu sembla un gol per l’escaire i cada vegada millor…
—Però com aquest premi no n’hi ha cap. El Sant Jordi ha servit de reconeixement, per a saber que la cosa va bé. Els altres premis hi han ajudat, però la feina de l’escriptor és molt dura: treballes sol, la crítica és feble i les vendes no són espectaculars. I això crea una gran inseguretat. El reconeixement conforta i anima en un país sense crítica ni mitjans que parlin massivament de literatura, perquè almenys jo tinc molts dubtes quasi sempre.
Quan vau guanyar el premi una llibretera independent del país –Isabel Sucunza– va dir que li semblava repugnant que algú empràs el tema dels refugiats per fer-ne ficció i guanyar el Sant Jordi…
—Doncs li he de dir que el llibre no tracta sobre això que pensa, sinó que la crisi dels refugiats és només el rerefons. I escriure sobre això  és tan legítim com escriure sobre tantes altres coses del món contemporani. Si vol negar les evidències el problema és seu, però els refugiats són un problema nostre, de tots. I per sort hi ha moltes altres llibreries on la gent podrà comprar aquest llibre.
En realitat és una novel·la sobre l’amor paterno-filial…
—I sobre la fragilitat de la vida en el model occidental. Tots els problemes els externalitzem quan resulta que el problema dels emigrants és nostre, el vam provocar i l’arrosseguem.
Teniu una llarga trajectòria com a autor de llibres per a infants i joves, una trajectòria que heu aplicat en la creació del personatge d’en Marc, el nen perdut…
—Sí, quan pensava com escriure el llibre vaig tenir molt clar que aquestes parts havien de semblar un llibre de nens, infantil. Les dues últimes novel·les infantils, Molsa  i El vol de l’oreneta, ja tractaven del tema de la pèrdua. En la primera, un gos perd els amos i els busca a tota la novel·la; en la segona un noi busca la seva amiga a l’Àfrica, i s’hi fa present el tema del retrobament i de les diferències. Potser ja preparava aquest llibre, on la pèrdua es un dels temes centrals i el dels refugiats el teló de fons de la història.
En Marc cau a mar navegant a bord del Súnion… Homenatge implícit?
—La novel·la és també un homenatge a Grècia, per la qual el protagonista té una devoció, com jo. Em sembla entranyable. I, és clar, hi ha el poema de Riba i un homenatge al meu pare, que em va posar en el bon camí respecte dels clàssics. I per acabar-ho d’adobar, els meus fills hi estudien.
L’estructura també té molt a veure amb la literatura clàssica grega: el viatge de l’heroi, l’èpica, la tragèdia… una mica tot plegat.
—Hi és una mica. Sempre he dit que la millor novel·la encara és L’Odissea i el món grec representa aquest model occidental farcit de problemes, però que mostra la continuïtat cultural.
Navegau?
—No. Però tinc un gran respecte pels famosos llibres amb experiència nàutica. Era un tema molt delicat i m’he hagut de documentar força per als capítols inicials.
Què en resta del David Cirici publicista, en aquesta obra?
—No gaire cosa. La campanya de maquillatge apareix com la faria jo, però poca cosa més, tot i que em feia il·lusió que hi sortís un publicitari.
Potser per aquests estereotips de la moda, en Marc, el nen perdut, és ros. Com és que no crida l’atenció en els camps de refugiats?
—És que al pobre nen ningú no li pregunta res. I quan l’Ahmad, l’adult sirià que el rescata, fa els tràmits, ell no hi és mai. Ara les coses han canviat molt als camps, però el 2015, que és l’any en què se situa la novel·la, era can pixa. A més a més és versemblant, hi ha força kurds i afganesos rossos, tot i que els rostres serien diferents.
Vau anar a visitar els camps per fer el llibre?
—Sí, coneixia les illes i especialment Samos, però a mitjan redacció vaig decidir que si més no havia de veure Idomeni. Vaig anar-hi la Setmana Santa del 2016 i m’hi acompanyà el meu fill. Vaig fer algun reportatge per a l’Ara i coses mínimes, com escoltar la gent.
I va arribar un moment que vau decidir empaitar el Sant Jordi…
—Sí. Ho reconec, la meva obsessió pels premis és constant i escric sempre pensant a guanyar.
A la vostra obra també hi ha quatre personatges femenins que semblen quatre arquetips: la Sara, mare d’en Marc; la Sophie, actual parella de l’Ernest; la Maria Figueiredo, periodista; i la Ikran, una refugiada siriana amb dos nens…—Sí, són quatre personatges afectats per pèrdues importants, especialment en el cas de la siriana, que és la més silenciosa de totes quatre i sotmesa a la pèrdua més important. La periodista em servia per a oferir les dades fredes. Les bones novel·les s’alimenten de manejar bé la documentació, però quan es nota pots fer malbé un bon relat. Jo necessitava que la gent recordés les dades mínimament i per això hi incloc els seus reportatges. Ara el tràfic de cap a Grècia s’ha acabat amb el tancament de les fronteres. És molt més limitat, però llavors no.
Què n’esperau, d’aquesta novel·la?—Sé que la gent ho entendrà, però espero que també ho entenguin els crítics o aquesta llibretera que esmentaves, que és que aquest llibre pretén parlar del dolor i situar-lo al mig d’un marc concret. No és una novel·la sobre els refugiats, sinó que situa l’element al cor del que ens passa a nosaltres. La solució d’aquest conflicte ha de ser nostra, però repeteixo: vull que s’entengui que no és una novel·la sobre aquest tema sinó una novel·la sobre el dolor. L’altra cosa que m’agradaria és que funcionés. La literatura travessa un moment molt difícil, amb una situació molt lletja en què la gent només vol llegir els llibres del moment, que solen ser literatura anglosaxona de sèrie B. I això és molt preocupant.

Article a La Vanguardia

GALARDÓN LITERARIO

El “infierno mediterráneo” de David Cirici gana el Premio Sant Jordi




La novela ganadora es una historia sobre la fragilidad de la vida y el rescate de un niño por parte de refugiados
La novela ganadora del Sant Jordi, que publicará Proa el próximo mes de febrero, es una historia sobre la fragilidad de la vida, protagonizada por Ernest, un publicitario de éxito, y su hijo Marc, de siete años, quienes navegando un día por el Mediterráneo tendrán un accidente y el pequeño caerá al agua, siendo rescatado por una lancha de refugiados de Siria Afganistán.
David Cirici, que ha sido publicista durante muchos años y que hace unos meses viajó hasta Idomeni (Grecia) con su hijo, ha señalado a preguntas de los periodistas que su novela narra un triple naufragio: el de un padre que buscará desesperadamente a su hijo; el de un niño perdido en medio del mar, y el de la Europa actual ante problemáticas como la de los refugiados.
Cirici quiere poner el foco en lo que es ‘verdaderamente importante’ en la vida
En plena etapa de cambios vitales, Cirici, que actualmente se dedica a la docencia en un instituto, aunque le gustaría vivir de la escritura, comenta que la historia le sirve para mostrar que lo que hace felices a las personas es “bastante efímero”, a la vez que quiere poner el foco en lo que es “verdaderamente importante” en la vida.
El hundimiento que narra en la novela piensa que “es una historia humana que nos atañe a todos”, un “viaje al infierno de un padre desesperado, en el infierno que es en nuestros días el Mediterráneo”, y desliza que tiene “un final muy bestia”.
Es un viaje al infierno de un padre desesperado, en el infierno que es en nuestros días el Mediterráneo”


Article original

Article publicat a l'Ara

Diari ARA - PREMIS LITERARIS

El naufragi de David Cirici guanya el premi Sant Jordi

‘El setè àngel’ és la història d’un nen que es perd al mar. Jenn Díaz ha guanyat el premi Rodoreda de contes amb 'Vida familiar' i Maria Cabrera i Callís el Carles Riba de poesia amb 'La ciutat cansada' a la Nit de Santa Llúcia
“Penso que com a escriptor he estat massa pendent dels arguments i poc dels sentiments, i creia que era hora de canviar”, comenta David Cirici'El setè àngel', que Proa publicarà al febrer, és la novel·la del canvi i acaba de ser recompensada amb el 57è premi Sant Jordi de novel·la, dotat amb 60.000 euros i convocat per Òmnium Cultural i la Fundació Enciclopèdia Catalana. “En aquest llibre renuncio al món intel·lectual de les novel·les anteriors”, afegeix. Aquesta vegada presenta la seva història “més personal”, que es desmarca de les dues novel·les anteriors de Cirici per a adults, en què el món de l’art era fonamental: abans d’ 'El lladre del Guernica' (Proa, 2015) va publicar 'I el món gira' (Columna, 2011), que també va rebre un premi gros, el Prudenci Bertrana.
“El personatge principal d’'El setè àngel', l’Ernest, té algun punt en comú amb mi: es dedica a la publicitat, feina que jo vaig fer durant 24 anys -diu-. Igual que li passa a ell, a mi també m’ha trontollat tot en algun moment de la vida, i m’he preguntat què era el que importava de debò”. L’Ernest voreja els 40 anys i navega en un veler propietat seva acompanyat de la seva nova parella, la Sophie, “una francesa de 35 anys, guapíssima” -descriu l’autor- i dos nens: en Max, fill d’ella, i en Marc, de set anys, que l’Ernest va tenir amb la primera dona. “Viatgen entre Patmos i Icària, i un dia que fa mal temps el veler topa amb les restes d’un naufragi i en Marc cau a l’aigua”, resumeix Cirici, que ha optat per explicar les dues històries, la del pare i la del fill, en tercera persona i a través d’una narració paral·lela, alternant ambdues veus.
L’horror mediterrani actual
“Mentre el pare visita, desesperat, els tanatoris de Samos, el fill ha anat a parar en una embarcació d’immigrants sirians -diu Cirici-. L’infern de les nostres vides és el mediterrani, on avui passen coses tan horroroses. Així i tot, El setè àngel no és una novel·la sobre el drama dels sirians, sinó que explora la crisi personal del personatge. L’estructura que crèiem sòlida i que ens fa sentir feliços és efímera. He volgut explicar aquesta història per raons personals. És la primera vegada que em fa cosa que els meus fills llegeixin una novel·la meva”.
Nascut a Barcelona el 1954, David Cirici –que és col·laborador de l'ARA– ha compaginat la narrativa infantil i juvenil i la novel·la. En el primer gènere ha aconseguit dos grans èxits: 'L’esquelet de la balena' -que des de la seva publicació el 1986 acumula més de 50 reedicions- i 'Molsa', que va aconseguir el premi Edebé el 2012. La trajectòria com a novel·lista per a adults va començar més endavant, amb 'El baró i la leprosa' (Empúries, 1999), i abans d’'El setè àngel' n’ha publicat quatre més. Cirici va deixar la publicitat coincidint amb l’arribada de la crisi: “Sóc professor d’institut des de fa dos anys. És una feina a estones estimulant i compatible amb l’escriptura -diu-. És veritat que em divertia molt fent publicitat, però no tot eren alegries. Jo havia conegut gent que treballava empastillada”.
La productivitat de Cirici s’ha incrementat coincidint amb la seva reorientació laboral. Després de I el món gira (guanyadora del Prudenci Bertrana) i 'Molsa', va aconseguir el premi Ramon Muntaner de literatura juvenil, dotat amb 7.500 euros, amb 'Zona prohibida' (Fanbooks, 2013), i el premi de literatura infantil El Vaixell de Vapor amb 'El vol de l’oreneta' (Cruïlla, 2015), que té una recompensa econòmica de 15.000 euros.  El setè àngel no és una novel·la bonista ni oportunista, sinó complexa”, n'ha dit Isona Passola en nom del jurat. Cirici, que no volia fer spoilers, només va avançar que “no tots els sirians del llibre són tan bons com semblen”.

article original

Premi Strega

Doncs resulta que a Itàlia sóc finalista del premi Strega, un dels més prestigiosos que s'atorguen a la literatura per a nens. La traducció d'en Francesco Ferrucci és una meravella.

Molsa en turc i en xinès!

Molsa, ara en turc i amb el títol de Neredesin Janinka, que vol dir On ets, Janinka?. I en xinès,  també amb el títol canviat: El gosset Molsa.


Visitant escoles

L'últim lloc on he conversat amb els lectors de L'esquelet de la balena. 

És la sala d'actes d'una escola religiosa. Observeu la jerarquia de les cadires i la ingenuïtat de la decoració. Una meravella. I jo parlant d'una escola del futur...

Zona Prohibida, premi per votació dels lectors!

Doncs resulta que Zona Prohibida ha guanyat el Premi PROTAGONISTA JOVE que organitza el Consell Català del Llibre Juvenil i Infantil... I la gràcia és que és un premi per votació popular. Els lectors decideixen!

Us deixo amb l'acte del lliurament del premi :)

El lladre del Guernica: ressenyes i entrevistes

Aquí teniu algunes ressenyes sobre El lladre del Guernica que han anat apareixent aquests dies!

Article de Montse Frisach per a El Punt Avui (19 de juny de 2015)
 Ressenya a l'illa dels llibres (19 de juny de 2015)
 Un article entusiasta de La petita llibreria (16 de juny de 2015)
• Article de Carles Domènech per a "Ultima Hora" (9 de juny de 2015)
Ressenya de Carla Pons per a Nosaltres Llegim (3 de juny de 2015)

I aquí algunes entrevistes:

 Entrevista de Núria Ventura per Vilaweb (2 de juny de 2015)
 Videotuit de l'Anna Guitart per a Tria33 
 Entrevista de l'Anna Guitart per a Tria33 
 I una entrevista amable de La Petita Llibreria



Versió italiana de Molsa: Muschio

Novità! 


Acaba de sortir la versió italiana de Molsa: Muschio. M'agrada molt! Una bona traducció, paper bonic, tapes dures i unes il·lustracions  excel·lents...

Les il·lustracions de la versió italiana són de Federico Appel. Aquí teniu una mostra de la bona feina!

Fa il·lusió llegir la sinopsi en italià:


Muschio ha sempre vissuto insieme ai suoi due padroncini, Janinka e Mirek. Ma quando scoppia la Guerra e una bomba colpisce la loro casa, distruggendola, si ritrova solo al mondo senza un posto dove andare, e a dover affrontare situazioni difficili e pericolose, molto diverse dalla sua vita precedente.

Inseguimenti emozionanti e spericolate avventure, insieme a una banda di nuovi amici randagi, gli insegneranno cosa significano il valore dell’amicizia e il dolore di una perdita, ma soprattutto che non bisogna mai perdere la speranza. Riuscirà a ritrovare la sua famiglia? 

editorial il Castoro